En els oceans (...) hi ha, totalment inalterades, les majors reserves minerals de la Terra , tant en quantitat com en concentració. Ara el mares perfila, de la ma de la recerca i de la tecnologia, com una nova frontera (...). Una frontera de gran interès econòmic en la qual la comunitat internacional, a través de l’ONU, ha obert una via original de cooperació que declara patrimoni comú de la humanitat els fons marins sense sobirania adjudicada i regula les activitats en aquests. Un canvi històric del dret internacional.
La principal preocupació és l’impacte ambiental i la principal garantia en aigües internacionals és la regulació i supervisió a través de l’Autoritat Internacional dels Fons Marins (ISA), organització autònoma però relacionada amb l’ONU, creada fa 10 anys i amb seu a Jamaica. La Zona , com simplement s’anomena aquesta àrea sobre la qual la ISA té autoritat, són els fons oceànics fora de les zones de jurisdicció nacionals (...). La Zona està totalment inalterada, ja que no hi ha arribat ni tan solsament les plataformes petrolieres. (...)
“Fins ara la manca de tecnologia per treballar a grans profunditats ha impedit l’explotació dels recursos minerals en aigües profundes (...) però molt aviat pot ser rendible i ja hi ha països que estan prenent posicions, com Xina, Índia, Alemanya, Corea o Japó”. El debat que es planteja ara (...) és com assegurar la sostenibilitat i el mínim impacte ambiental de les explotacions mineres, així com el repartiment equitatiu dels recursos en un àrea definida com “patrimoni comú de la humanitat” en la Convenció de Nacions Unides sobre el Dret del Mar. (...)
Encara no se sap exactament la delimitació de la Zona , deguda a que està sent afectada pel procés d’ampliació de la plataforma continental (de les 200 milles de la Zona Econòmica
“La ISA és una organització singular des del punt de vista de la legalitat internacional perquè pot fer contractes per donar concessions” (...). A més de disposar del fons que aporten els Estats membres, cobra per les concessions d’exploració minera a diversos països: Japó, Corea, Xina, India, França, Rússia, Alemanya i un consorci de nacions de l’Est d’Europa liderades per Polònia. (...)
(...) Les concessions es poden donar a països i a empreses públiques, i també a empreses privades sempre que siguin avalades pel país en el qual tinguin la seva seu. Són per 15 anys i hi ha el compromís de regular l’explotació –el pas final- en un termini de dos anys a partir del final del període de concessió.
Els països no membres de la ISA i les seves empreses podrien teòricament fer el que volguessin en aigües internacionals sense ajustar-se a les regles, però no és tan senzill. El màxim exemple és Estats Units, que no és membre de ISA, encara que tot el món espera que aviat ho sigui. ¿Per què? Doncs perquè té un grans interès en ampliar la seva plataforma continental, especialment en les riques aigües petroleres del golf de Mèxic, i l’única manera de fer-ho és en el marc que ha establert l’ONU i que pasa per la pertinença a la ISA. (...)
En les xemeneies de les dorsals oceàniques es reprodueix el procés de formació de la crosta terrestre que va donar lloc als jaciments miners terrestres actuals. (...)
(...) les explotacions en el mar de la indústria petrolera, ja madures, han estat el motor principal de la tecnologia necessària per a la mineria marina a gran profunditat.
Malen Ruiz de Elvira, A la pesca de los minerales marinos, El País 7-03-2010.
