A l’Àfrica
(...) l’Àfrica posseeix el 90% dels dipòsits mundials de cobalt, el 90% dels de platí, el 50% dels d’or, el 98% dels de crom, el 64% dels de manganès, el 33% dels d’urani i el 80% dels de columbita-tantalita. El continent ocupa així mateix el primer o segon lloc en reserves mundials de bauxita, diamants industrials, roques fosfàtiques, vermiculita i zirconi. Les reserves d'hidrocarburs a l’Àfrica es calculen en un total de 80.000 a 200.000 milions de barrils [27.280 tep]. El valor actual de les reserves minerals de països de l’Àfrica subsahariana se situa, fent un càlcul conservador, en 1,2 bilions de dòlars.
(...) Però el comerç d’exportació de l’Àfrica està encara dominat per les matèries primeres.
Hem de reflexionar de manera més àmplia i profunda. Hem de donar major suport a un canvi estructural, així com a una diversificació de la base productiva dels països de l’Àfrica lluny de l’excessiva dependència de les matèries primeres i la mineria.
El canvi estructural implica la millora constant de les activitats existents i la creació de noves activitats, la introducció de mobilitat intersectorial i l’absorció de l'excedent de mà d'obra, l’augment de la contribució dels treballadors autònoms i el foment de la integració dels sectors productius al si de l'economia nacional.
La inversió, el progrés tecnològic i la innovació són els principals factors determinants de l'èxit econòmic. (...)
Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i el Vietnam són bons exemples de països que han garantit la seguretat alimentària mitjançant la comercialització agrícola, incrementant alhora la riquesa en les comunitats rurals i augmentant els ingressos en divises i la capacitat d’inversió.
Kandeh K. Yumkella / Rob Davies, AL sud de les revoltes, La Vanguardia 23-05-2011.
Ghana i altres països
El mes passat em vaig reunir a Ghana amb ministres que em van donar a conèixer impressionants xifres de quant ha avançat el país en l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Alguns líders tradicionals, acadèmics, representants de grups de la societat civil i estudiants, per contra estaven més preocupats per si la nova riquesa petroliera del país beneficiaria al ciutadà del carrer.
És el petroli una benedicció o una maledicció? ¿Faran el petroli i altres recursos naturals que Ghana, que està entre els principals productors de cacau, cafè i palma d'oli, doni l'esquena a l'agricultura?
Aquests últims anys han sorgit en altres països africans, com Txad, Guinea, Libèria, Mauritània i Sudan, històries similars d'abundància mineral. I, mentre la resta del món adopta mesures d'austeritat, aquests països haurien de pensar en estratègies de recuperació i maneres de deixar de dependre permanentment de l'ajuda externa. Així com Ghana va ser pionera a acabar amb la dominació colonial, podria també convertir-se en la pròxima experiència econòmica reeixida de l'Àfrica subsahariana. En un continent on sovint la riquesa mineral s'ha convertit en una maledicció, Botswana, liderada pel president Mogae, ha demostrat com els recursos naturals poden promoure un desenvolupament sostenible i el bon govern. Mogae ha aconseguit contenir-inflació i atreure inversió estrangera per diversificar l'economia de Botswana i fer-la menys dependent de l'extracció de diamants, alhora que assegura que una major proporciónde la riquesa mineral del país es processi localment. Gràcies en part a les iniciatives de celebritats com Bono i Bob Geldof, fa un parell d'anys es va perdonar a alguns països africans seu deute extern. Les opcions que com africans prenguem avui determinaran si seguim sent pobres, ens convertim en economies diversificades com Dubai o seguim el reeixit model d'industrialització basada en l'agricultura implementat a Malàisia.
Els països africans també podrien triar el model noruec, que va establir els principis que la riquesa natural pertany a tots els ciutadans, inclosos els no nascuts encara, i que tots els contractes miners han de ser completament transparents per al públic. L'adhesió a aquests principis garanteix que s'eviti la recerca de rendes i l'apropiació privada dels guanys del petroli.
Al mateix temps, és important evitar que la riquesa mineral causi una injustificada apreciació de la moneda, la temuda "malaltia holandesa", que soscavaria la competitivitat d'altres sectors econòmics i frenaria el creixement manufacturer orientat a l'exportació, estancant amb això la transformació estructural d'aquestes economies.
En 'Els africans: una triple herència', l'acadèmic kenyà Ali Mazrui va expressar la seva preocupació pel que ell percep com un Jardí de l'Edèn en decadència. En al·lusió a la dècada perduda dels anys 80 a l'Àfrica, Mazrui observar que, tot i tenir excel·lents condicions climàtiques, pocs països africans podien alimentar per si mateixos, de la mateixa manera, apesar de dedicar al comerç de minerals i els cultius comercials, la majoria dels països encara depenia de l'ajuda externa. Mazrui, sempre optimista, va expressar la seva esperança que la "voluntat humana tingui el poder de reparació".
Els africans podem culpar el colonialisme de la majoria dels problemes dels últims 350 anys, però no tindrem a qui culpar de les decisions que prenguem en els pròxims 50 anys. Ningú ens obliga avui a signar els contractes miners i de perforació. Els líders africans han d'utilitzar la Carta dels Recursos Naturals, llançada a Oslo el 2009 com a directriu a l'hora d'emprendre qualsevol negociació minera.
Kandeh K. Yumkella, El síndrome del Jardín del Edén, La Vanguardia 16-11-2011.
