(...) totes les polítiques agràries que disposaven els països del Sud els anys 80 i que els permetia assegurar els estocs per enfrontar les sequers, tenir bancs de llavors o pressionar per acabar amb els aranzels de la importació de cereals que procedien de l'exterior, s'han quedat en un no res. Ens hem carregat la seva agricultura interna i ara depenen de l'externa, la qual te uns preus pels núvols. (...)
"En un món coherent, els alts preus dels aliments harien d'haver estat una oportunitat per als petits productors del Sud. No obstant, veiem com polítiques agràries i comercials equivocades, tant dels països en desenvolupament com de la comunitat internacional, han impedit que els petits productors es beneficiessin d'aquesta pujada. Sovint són les grans multinacionals les que reben aquests beneficis" (...).
(...) Intermon Oxfam crida als governs del Sud a recuperar la sobirania alimentària, "independentment del que digui el Banc Mundial" (...). Insisteix en un canvi de la política comercial: menys dumping i subvencions a l'exportació en els països del nord.
Maricel Chavarría, El precio del hambre: un 0'7% de la ayuda contra la crisis, La Vanguardia 17-0-2008.
La Borsa de Chicago decideix la fam del planeta*
(...) en la sala de negociació de la major Borsa de primeres matèries del món (la Borsa de Chicago) es decideix sobre els preus dels aliments, i amb ells sobre el destí de milions de persones. La fam del planeta s’organitza aquí, a més de la riquesa d’uns pocs.
Per Alan Knuckman (...) expert en matèries primeres, (...) no hi ha diferència cap entre petroli, plata i aliments. "No crec en la política, sinó en el mercat, que sempre té raó".
¿L'escalada dels preus dels aliments? Per a ell, són una simple expressió del joc de l'oferta i la demanda. Els especuladors? Són bons per als mercats, perquè prediuen amb antelació els esdeveniments. ¿Excessos especulatius? "No veig on", afirma.
Això últim no deixa de sorprendre, perquè en el món financer mai s'ha produït aquest volum d'inversió en les matèries primeres agrícoles. Només en l'últim trimestre de 2010 es va triplicar la inversió en comparació amb els tres mesos previs. El mercat té una gran liquiditat des que els Estats van intentar sufocar la crisi financera amb enormes programes anticíclics i paquets d'ajuda.
El pa del món atrau inversors als quals els interessen tan poc els cereals com, anteriorment, les empreses punto.com o les hipoteques subprime. Estem parlant de fons de pensions que manegen xifres multimilionàries i de petits estalviadors que busquen noves oportunitats d'inversió més segures, o de bancs que ofereixen apostes financeres a l'engròs sobre fons d'inversió en productes agrícoles.
El costat fosc de tot això és que, en paral.lel a la fam de agroacciones, també pugen els preus dels aliments. Ja al març, la FAO va anunciar que s'havien assolit nous rècords en els preus, que van superar fins i tot els de l'última gran crisi alimentària del 2008. (...)
Des de juny de l'any passat, 44 milions de persones han caigut sota el llindar de la pobresa només a causa de l'increment dels preus dels aliments, segons el Banc Mundial. (...) Hi ha més de mil milions de persones que pateixen desnutrició al món. L'actual fam de la Banya d'Àfrica tampoc és conseqüència exclusiva de la sequera, la guerra civil o les elits corruptes, sinó dels elevats preus dels aliments.
"Efectes col · laterals no desitjats del mercat": així descriu Knuckman el fet que els més pobres entre els pobres no puguin permetre menjar. (...)
(...) En congressos, conferències i reunions es repeteixen, com en un rosari, les suposades raons de l'explosió dels preus, entre altres, el canvi climàtic i les sequeres i inundacions que comporta, la creixent proporció de terres de cultiu dedicades als biocombustibles, la millora en l'alimentació dels països emergents i la seva major consum de carn, o l'augment de la població mundial, que creix més de pressa que la producció agrària.
Tots aquests factors semblen lògics i evidents, i sens dubte contribueixen a les tensions en els preus. Però no són la seva causa.
Oliver de Schutter, redactor d'un informe de l'ONU sobre el dret a l'alimentació, tira per terra alguns mites: "El suport als biocombustibles, així com altres aspectes relacionats amb l'oferta [com les males collites o la suspensió d'exportacions] són factors d'una importància relativament secundària, però en el tens i desesperat estat de les finances mundials desencadenen una gegantina bombolla especulativa ". En el seu informe assenyala com a culpables a grans inversors que, donada la sequera en els mercats financers, s'han passat en massa al comerç de matèries primeres, distorsionant els preus més enllà de tota proporció. Els excessos especulatius són, segons Schutter, la causa primordial de l'encariment.
De fet, les raons que s'addueixen una i altra vegada per l'explosió dels preus no resisteixen un examen detingut. Com és natural, els cultius per biocombustibles demanen cada vegada més terres, però fins ara només constitueixen el 6% de la collita mundial de cereals. Segons el Banc Mundial, l'impacte dels biocombustibles és considerablement inferior al que es pensava.
El mateix pot dir-se del major consum de carn als països emergents. Segons l'Institut per a la Investigació de la Política Alimentària de Washington (IFPRI, per les seves sigles en anglès), països com la Xina, l'Índia o Indonèsia han cobert l'increment de la seva demanda sense recórrer de forma significativa al mercat internacional. (...)
Pel que fa al canvi climàtic, que sens dubte ha induït una retallada en la producció, cal apuntar que aquesta segueix superant al consum.
No obstant això, la histèria que envolta la suposada emergència alimentària probablement sí formi part d'una estudiada estratègia d'inversió. Al cap ia la fi, cada bombolla financera es recolza en un guió: en el cas de la bombolla d'Internet, el que va fer que la gent perdés el sentit comú va ser la història de la Nova Economia. En el de les hipoteques bancàries, el conte que els béns immobles mai perdrien el seu valor. Ara, amb la bombolla alimentària, és la por a la suposada carestia futura dels aliments, cosa que tots necessitem.
El que el menjar hagi mutat en objecte d'especulació a Wall Street té sobretot a veure amb un canvi fonamental que descriu la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD, per les seves sigles en anglès): la recent metamorfosi del mercat de productes alimentaris en un mercat financer.
(...) Les activitats dels actors financers "empenyen els preus de les matèries primeres molt més enllà dels nivells que justificarien les dades fonamentals del mercat".
Així es produeix una distorsió massiva dels preus. Aquests es formen no sota la influència de factors reals, sinó sota la de les expectatives econòmiques. La majoria dels inversors que es llancen avui al mercat de matèries primeres no té la menor idea sobre la matèria. "Volen diversificar la seva cartera, pujar a un mercat en creixement o, senzillament, fer el que tots els altres estan fent", afirma l'informe de la UNCTAD.
Però a què es deu que fons d'alt risc i bancs d'inversió influeixin en el que val el pa a Tunísia, la farina a Kenya o el blat de moro a Mèxic? Per què es decideix en part a les Borses de Chicago, Nova York o Londres quanta gent va a passar gana?
La culpa la té una mutació transcendental dels mercats que ha passat inadvertida durant diversos anys. Al costat del mercat tradicional, en què els preus eren el resultat del joc de l'oferta i la demanda, ha anat sorgint un mercat de futurs financers negociables en Borsa. Per assegurar davant les fluctuacions de preus, els productors venien per endavant les seves collites a un preu fixat. Quan vencia el contracte a futur i es subministrava la mercaderia, si el preu en aquest moment era més baix que el prefixat, es beneficiava l'agricultor, en cas contrari, el posseïdor del contracte de futurs. Amb aquesta operació tots guanyaven: els productors limitaven els seus riscos, els que negociaven els futurs proveïen de liquiditat al mercat, i els consumidors veien coberta la seva demanda.
En aquest mercat podien participar sobretot actors directament implicats en la indústria agroalimentària. Els bancs tenien en ell un paper petit, era una mena de negoci a crèdit, i va funcionar bé i de forma estable durant dècades. Fins que va ser descobert per la indústria financera.
El truc és que els especuladors mai converteixen els futurs en autèntiques mercaderies. Per exemple, els fons venen contractes a 70 dies poc abans del termini de venciment i reinverteixen els diners fresc en nous futurs financers. El sistema es converteix en un carrusel perpetu sense que els inversors tinguin mai contacte amb els autèntics preus de mercat. No importa, argumenten que dubten que els especuladors siguin responsables de l'alça contínua dels preus de les matèries primeres: en el mercat real segueixen vigents les regles de l'oferta i la demanda, que reequilibrar les coses amb independència del que passi en el mercat de futurs.
Error. De fet, els preus dels futurs repercuteixen sobre els autèntics preus de mercat, com va descobrir el responsable del Departament de Mercats i Comerç del IFPRI, Màxim Torero. Quan va posar sota la lupa dels mercats del blat de moro, la soja i el blat, va constatar que, en la majoria dels casos, els preus reals seguien els preus dels futurs. El suposat futur transforma el present; al seu torn, les expectatives de més guanys futures animen el acaparament als que encara tenen mercaderies reals, el que al seu torn torna a empènyer a l'alça els preus. Així, l'entrada de les finances ha desequilibrat del tot el mercat alimentari, tan predictible en altres temps. Segons la FAO, només el 2% dels contractes de futurs sobre matèries primeres acaben en un subministrament real de les mercaderies. El 98% restant es ven per endavant per especuladors que estan interessats en el guany ràpida (...). Parlem de jugadors com Goldman Sachs, que el 2009 va guanyar més de 5.000 milions especulant en matèries primeres, el que va suposar més d'un terç dels seus beneficis nets.
"Per restablir el funcionament normal dels mercats de matèries primeres es requereix una ràpida actuació política mundial", escriu UNCTAD (...). Els inversors, per la seva banda, no consideren part de la seva tasca produir aliments a preus assequibles. El seu treball és convertir molts diners en molt més diners.
H. Knaup, M. Schiessl, A. Seith, El hambre cotiza en Bolsa, El País 4-09-2011.
