El mico de Campbell (...) utilitza el procés d’afixació. Les expressions d’alarma dels mascles consten d’una “arrel” variable i d’un “sufix” opcional. L’addició d’aquesta partícula gramatical transforma una alerta concreta (...) en un avis genèric de perill indefinit (...).
Una característica que distingeix el llenguatge humà dels sistemes de comunicació animals és que té una arquitectura morfosintàctica: els elements morfològics (les arrels de les paraules) i els sintàctics (prefixes, sufixes) es combinen per un sistema de regles pròpies del llenguatge. Aquetes regles són responsables de gran part del poder generatiu del nostre llenguatge.
En recents anys s’ha comprovat que altres espècies també utilitzen la combinatòria per diversificar el seu repertori d’avisos. No només en algunes espècies de micos, sinó també d’ocells i balenes. El cant dels ocells té inclús una estructura recursiva, o jeràrquica.
Però mai s’havia vist quelcom similar a un sufix. Els sufixes tenen un paper central en el nostre llenguatge, ja que poden alterar la categoria gramatical de la paraula: transforma cruel en crueltat, cant en cantant, anàlisi en analitzar.
Javier Sampedro, El habla de los monos, El País 27-12-2009.
