[A Bangladesh] cada dia milions de persones beuen aigua de pous contaminats amb arsènic (...). La tragèdia és traïdora: la gran majoria va emmalaltint poc a poc. Sense adonar-se’n. La catàstrofe de Bangladesh és tan gran i devastadora que “fa semblar Txernòbil com un picnic d’escola dominical”.
(...) Tothom consumeix aigua dels pous que van ser construïts per la cooperació internacional per frenar altres malalties [250.000 nens morien per diarrea cada any per beure aigües superficials]. A l’aigua d’aquests pous no se li va revisar els nivells cancerígens. (...) I va ser a principis dels anys noranta quan es va descobrir l’enverinament massiu. Quan la població ja havia estat bevent aigua contaminada durant molts anys.
“En aquell temps [anys 70] no s’acostumava a fer proves d’arsènic” (...). Ara se saben coses que abans es desconeixien. (...) per als activistes, Unicef i altres organitzacions internacionals són responsables, perquè van caure en un error per omissió. “En aquella època ja es coneixien casos de contaminació per arsènic a Antofagasta (Xile) o a Tseng (Taiwan)”, diu el doctor de l’Hospital Comunitari de Dhaca.
Ana Gabriela Rojas, Agua que mata, El País 2-09-2009.
