(...) els delfins utilitzen la intel·ligència en les seves complexes aliances socials amb estratègies i fins a llarg termini: menteixen.
Hem documentat grups de mascles que mantenen aliances de fins 20 anys de durada: cacen en grup, es defensen, intercanvien menjar i protecció. I no només això: també formen aliances tàctiques temporals amb altres grups més grans.
Amb aquests aliances s’emmarquen en grans exèrcits que patrullen un territori i per això dissenyen jerarquies complexes, però això no és tan sorprenent com la seva capacitat per trair aquestes jerarquies si els convé en un determinat moment!
El que està clar és que existeix una política dels delfins més complexa inclús que la ja descrita dels ximpanzés i similar en algunes pautes a les dels bonobos.
Utilitzen l’erotisme com a mètode d’intercanvi de favors carnals amb fins socials: així eviten agressivitat, desarmen a possibles enemics i segellen noves aliances o afermen les ja existents. No em refereixo a l’estricta copulació, sinó més aviat a tot tipus de carícies eròtiques que bescanvien els mascles amb mascles, femelles amb femelles i tots amb tots... amb la finalitat d’evitar enfrontaments i establir aliances pel menjar i poder: aquestes carícies són un bescanvi de plaer que no condueix en absolut a la procreació sinó qe només serveixen per socialitzar: el sexe en els delfins és molt més que un mer medi per reproduir-se... En canvi, en el sexe amb fins exclusivament reproductors, els mascles es tornen molt agressius també amb la femella.
(...) els delfins tenen orgull perquè es reconeixen quan es miren al mirall, i aquest és un graó fonamental en la teoria de l’evolució, perquè un ser viu que es reconeix a sí mateix com individu pot reconèixer també als altres i deduir els que els altres senten i les seves pautes de comportament i cooperar: i aquí comença una estratègia d’adaptació al medi molt més reeixida (...).
Interactuen amb nosaltres amb facilitat i empatia, però són molt més agressius del que la gent creu –també amb els humans- sobretot quan no entenem el seu missatge de “no vull fer això” i, malgrat tot, insistim en que ho facin.
Crec que ha estat important en la seva evolució que no patissin l’assetjament de cap gran predador específic. Això els ha permès ser curiosos: són molt xafarders. Ja sap que la curiositat amb el seu risc és el principi del descobriment que du a la intel·ligència i a l’adaptació. [Èls delfins] responen a una evolució molt semblant a la nostra –cooperació, curiositat, coneixement- enfront als mateixos problemes d’adaptació, però expressada amb recursos molt diferents (...).
Lluís Amiguet, entrevista a Brenda McCowan, “Un delfín sabe quièn es cuando se mira en el espejo”, La Vanguardia 4-07-2009.
