Les dues grans crisis globals (...) –financera i alimentària- estan engendrant una nova i preocupant tendència a comprar terres per a la producció deslocalitzada d’aliments. (...) Uns, els estats, cerquen abans que res la seguretat alimentària del futur i altres –fons privats i empreses- van simplement a pels importants guanys econòmics que es puguin produir, (...) aquestes inversions en la compra de terres a la llarga resultaran negatives pels països pels països afectats, ja que perdran sobirania alimentària”.
(...) no és exactament el mateix una inversió estatal que una de l’empresa privada. Els xinesos (...) solen funcionar amb intercanvi. És a dir, a canvi de produir en les terres, els construeixen carreteres, hospitals, escoles ... La sensació de la gent és positiva, davant a la negativa experiència esquiladora que tenen moltes companyies occidentals ...”.
(...) el Banc Mundial (...) recolze les operacions de compra de terres i està desenvolupant un codi de conducta per als compradors. (...).
“(...) L’agricultura autònoma serà substituïda per l’agricultura de contracte (...). Els que sortiran beneficiats són alguns dels sectors del poder que actuen d’esquena a la societat, i davant de les monumentals xifres que maneguen són proclius a la corrupció”. (...) L’habitual avui és que les poblacions autòctones no s’aprofitin ni d’avantatges econòmics ni tan sols de llocs de treball, ja que moltes vegades també s’importa.
Jordi Goula, Los nuevos dueños de la tierra, La Vanguardia 30-08-2009.
Temes inclosos:
