La llana de la vicunya dels Andes

El darrer novembre, un estudi de mercat publicat per l’organització per a la defensa de la natura World Wildlife Fund concloïa que el sector de luxe estava tardant en ensenyar les credencials ‘verdes’ perquè no hi havia una voluntat explícita per part dels consumidors de bens que justifiqui el seu preu amb el fet d’haver estat fabricats amb consciència ecològica i responsabilitat social. La marca italiana Loro Piana no hi està d’acord. Segons el seu president Pier Luigi “el nostre client vol el millor, per ell i pel planeta”, el que en el seu cas vol dir: productes fets amb les millors primeres matèries (cachemir, vicunya, llana merino ...) i que el procés d’obtenció ha estat controlat de cap a la fi per evitar desmanes.

(...) [al client] tampoc li val la ‘coartada ecoamistosa’. (...) [Als Andes] hi pastura la vicunya (...). El seu cobejat pèl, molt fi i capaç d’admetre tots els tints, l’ha mantingut durant molts anys al llindar de la seva extinció. “Conscients del seu valor, els camperols de la zona mataven als animals i venien el seu pèl de contraban” (...). Fins al punt que vers 1960 només quedaven uns 5.000 exemplars de vicunya a l’altiplà. (...) el govern e Perú va prohibir el seu comerç. (...) Durant 10 anys, Pier Luigi i el seu germà van fer esforços per convèncer el Govern peruà que legalitzés el comerç de vicunya. El seu argument era aquest: “Poder comprar i vendre legalment el seu pèl podria convertir-se en un incentiu per salvar aquesta espècie. Si l’animal és útil per a la societat, la gent cuidarà d’ell. Si no, no ho farà”. El que sobre el paper semblava una idea més que factible va acabar convertint-se en una qüestió que queia una i altra vegada de les agendes polítiques. (...). La cosa es va solucionar el 1994, quan es va establir el Consorci Internacional de la Vicunya, pel qual tres empreses, amb Loro Piana al capdavant, podrien monopolitzar el comerç mundial de vicunya fins 2004. Avui, la població de vicunyes ha pujat a 12.000 exemplars i els camperols venen vellones que han sortit d’un animal esquilat, no mort. “La nostra relació comercial amb ells es basa en la constància. Hem aconseguit que reconsiderin la vicunya com el més preuat recurs natural i que aprenguin a explotar-lo correctament. (...).

Amb la clau del luxe ètic a la seva mà, Pier Luigi conclou així sobre el cercle virtuós en el qual es mou Loro Piana: “No ens autoproclamem com els salvadors del món. Ens mouen interessos econòmics, per descomptat. Al cap i a la fi, som una companyia. Però sabem que les coses es poden fer ben fetes. I això intentem”.

Inés Muñoz Martínez-Mora, La lana està en sus manos, El País Semanal.