La realitat s¡està imposant en el mercat de luxe, encara que els seus consumidors no necessitin, precisament, dur-la a la pràctica. “La gent va a comprar, però no ho va a fer d’una forma tan impulsiva, donarà tres voltes al producte per assegurar-se que realment val el que costa”.
(...) Apareix la nova paraula de moda en el món de luxe, que és en realitat tan antiga com el mateix luxe: inversió.
(...) Els consumidors de luxe es preocupen cada cop més de com i on es fabriquen els productes i quines primeres matèries empren. El sector respon amb un nou concepte: el luxe ètic. Les marques posen èmfasi en els seus projectes ecològics, processos productius sostenibles i compromisos socials. (...) Demostrar que una firma és sostenible comença a ser vital (...). “Des de fa uns anys he notat que la gent és cada cop més sensible a l’ètica corporativa de l’empresa, reflex que el beneficis per si sols no són suficients”.
(...) La dissenyadora britànica, que està al front i dóna nom a la firma, no empra pells, utilitza cotó africà provinent del comerç just i bosses de blat de moro reciclat. El seu quarter general funciona amb energia eòlica (...).
On sí sembla pesar més l’ètic és en l’adquisició de joies. Cap consumidor vol subvencionar conflictes tribals a l’Àfrica. I menys després que la pel·lícula ‘Diamants de sang’ (2006) destapés davant del gran públic que el comerç il·legal d’aquestes pedres paga genocidis i guerres de guerrilla. (...) “Els clients no volen que els expliquis contes. Et demanen el web o el fulletó que els explica què significa tal certificat o on va tal iniciativa benèfica” (...).
Marques de luxe que presumeixen ser socialment responsables, ecològiques, sostenibles, de salvaguardar l’artesania i la tradició, que tornen a productes atemporals, als valors ...queda preguntar-se si aquesta tendència arriba per quedar-se o si passarà.
Carmen Manyana, El alma de la industria, El País Semanal.
