No serà fàcil aconseguir que els 192 països participants arribin en la conferència [de Copenhaguen] (...) a convenir com es reparteixen els esforços per assegurar que es facin efectius [els objectius]. Les negociacions preparatòries de la cimera estan centrades en determinar el compromís dels països desenvolupats de reduir les seves emissions fins el 2020 i en quina mesura les grans potències emergents com Xina i Índia també estan disposades a limitar-les.
Els països desenvolupats hem estat els grans responsables del canvi climàtic. Malgrat que només representem una cinquena part de la població mundial, hem produït gairebé dos terços de les emissions industrials des de 1990. Ens correspon, amb la Unió Europea actuant com a locomotora, liderar els esforços de mitigació, i assumir un compromís tan exigent com necessari (...).
Les conseqüències de l’escalfament global les estan patint els països pobres, aquells que menys han contribuir a provocar-lo. Inclús si s’aconsegueix limitar l’augment de la temperatura del planeta a dos graus, l’impacte del canvi climàtic representarà una tragèdia humana. Segons Oxfam Internacional, el nombre de persones afectades cada any pels desastres naturals relacionats amb el clima podria augmentar, de mitjana, més del 50% i assolir els 375 milions de persones el 2015.
A Copenhague (...) també s’haurà d’acordar com es finançarà l’ajut que els països en vies de desenvolupament necessiten per participar en la reducció de les emissions i per emprendre les inversions que els permetin adaptar-se al canvi climàtic (...). Es necessiten al menys 50.000 milions de dòlars a l’any (...). Copenhague és una gran oportunitat per a que la comunitat internacional aposti pel desenvolupament sostenible.
Ignasi Carreras, Copenhague y el clima, La Vanguardia 15-08-2009.
El pacte mundial sobre el clima, en fase de negociació, exigeix una revolució energètica. (...)
La comunitat internacional s’ha proposat efectuar dràstiques reduccions de gasos a llarg termini. El document en negociació proposa una disminució mitjana de gasos d’un 50 % pel 2050, encara que en el cas dels països industrialitzats s’haurien de retallar entre el 80 % i el 95 % (amb una reducció d’entre el 25 % i el 40 % pel 2020). Tot això per evitar un increment de temperatura de dos graus centígrads respecte al període preindustrial (i vorejar així una catàstrofe climàtica).
Antonio Cerrillo, El pacto sobre el clima exige una economía sin CO2. La Vanguardia 28-09-2009.
Els preus de les primeres matèries, l'energia, les taxes d'interès o la paritat del canvi d'una moneda determinen la nostra qualitat de vida i reflecteixen la distribució de poder entre nacions, l'accés a les noves tecnologies, el progrés d'alguns països i el declivi d'altres. Però hi ha un preu del qual se'n parla poc malgrat que és el més important pel futur de la humanitat: el preu d'emetre gasos que esclafen el planeta. I se'n parla poc d'ell perquè és tan barat que ningú el percep... Per ara.
El preu per embrutar el planeta –o la nostra atmosfera- és perillosament fàcil d'ignorar. Vosté, per exemple, no paga molt quan escalfa el planeta cada cop que encén el llum, viatge en automòbil, menja carn o tala un arbre. Si hagués de pagar més, ho faria menys o cercaria maneres menys costoses i més eficients de fer el mateix. El que passa ara és que les conseqüències hi són però l'enorme preu que hauran de pagar l'estem desplaçant al futur. I aquesta és una conducta suïcida.
(...) Hi ha escèptics, és clar, però són una minoria amb poca credibilitat científica amb una desproporcionada visibilitat mediàtica que respon a interessos econòmics i polítics. En un altre article he escrit aquests 'debats indecents' [El País 1-04-2010]. (...)
(...) El fracàs de les negociacions de Copenhaguen [d'estimular econòmicament a que empreses i individus prenguin decisions 'més netes'] és només un senyal del difícil que això és.
Però hi ha altres senyals molt més fortes que el fracàs de Copenhaguen: ens les està trametent la natura. Si no decidim aviat pujar el preu més important el món, la natura ho farà per nosaltres. I serà prohibitivament alt.
Moisés Naím, El precio más importante, El País 21-03-2010.
La pròrroga del protocol de Kyoto es complica
Japó ha anunciat que no renovarà els seus compromisos de reducció d’emissions de carboni en el context d’una pròrroga del protocol de Kyoto. Els seus portaveus van indicar ahir que només continuaran col·laborant contra l’escalfament si es signa un tractat internacional en el qual EUA i Xina s’impliquen amb un acord legalment vinculant. El protocol de Kyoto, que va entrar en vigor el 2005 i expira el 2012, estableix objectius legalment vinculants de reducció de gasos però només per a 37 països industrialitzats. EUA mai el va ratificar i països com Xina i Índia no tenen fites per retallar els seus gasos per ser nacions en desenvolupament.
Xina i Índia han mantingut fins ara que el protocol de Kyoto hauria de ser prorrogat per a que els mateixos països industrialitzats renovin els seus compromisos. En canvi, Japó, Canadà, Rússia o la UE volen un acord més ampli, un tractat nou per incorporar Xina i EUA, els dos països que emeten més gasos efecte hivernacle.
Redacció, Japón rechaza Kioto y quiere un tratado nuevo sobre el clima, La Vanguadia 2-12-2010.
