El Govern [d'Espanya] ho ha estat capaç d’aprofitar la recessió econòmica per posar les bases d’un nou model econòmic que s’aboqui en la protecció del medi ambient per superar la crisi, tenint en compte que aquesta també és ecològica. Hi ha hagut excessius titubejos en el recolzament a les energies renovables i les primes a aquestes fonts netes han resultat estigmatitzades per una mala planificació a l’hora de graduar-les.
El Govern ha evitat instaurar les taxes per l’emissió de CO2 i altres impostos per contaminar (malgrat que el nostre país depèn en un 80% d’energia fòssil que importa); en canvi ha llençat plans de suport al carbó (malgrat que això incrementarà els costos per complir amb Kyoto); i la llei d'Economia Sostenible confia poc en el transport públic.
Les grans ciutats (...) tenen nivells de contaminació de l’aire superiors al permès en les normatives europees, i s’ha de veure si els plans del Govern català per netejar l’aire (inclòs el límit dels 80 km/h a l’accés de Barcelona) són suficients.
A. Cerrillo, Crisis y aire sucio, La Vanguardia 3-1-2010.
