A 5.000 metres de profunditat, en les fosques aigües abissals de golf de Biscaia, allà on la llum del dia no és ni tan sols un tènue record i la vida submarina alberga criatures difícils d'imaginar, s'amaga un tresor: jaciments de nòduls de ferro i manganès. No és un cas únic. Al llarg de tota la costa espanyola, i dins de les 200 milles que marca la Zona Econòmica Exclusiva (ZEE), hi ha recursos d'or, titani, terres rares, manganès, estany, ferro, àrids, gas. Un edèn mineral i energètic que l'elevat preu de les matèries primeres ha tornat encara més atractiu.
Per això traçar una geografia concreta d'aquesta possible riquesa minera és tan important. Potser la zona amb més potencial sigui el golf de Cadis. A només 48 quilòmetres de la ciutat gaditana ia 190 metres de profunditat (poca per a aquesta indústria) s'alcen dos volcans de gas: Albolote i Gazules. Aquests fites geològics són la porta d'entrada a reserves de gas a les profunditats. Doncs bé, s'han detectat més de 52 d'aquests promontoris, 10 dels quals estan dins de la ZEE espanyola. I tenint en compte que el nivell d'autoabastiment a Espanya de gas natural és de només el 0,12%, són una esperança energètica. A ella se sumen, també en aigües de Cadis, nòduls de manganès i ferro, així com plaers (dipòsits) de titani.
"Desconeixem el volum total d'aquestes reserves mineres, però sabem que existeixen i cal investigar", afirma Francisco Javier González, investigador en recursos minerals marins del IGME. Qui li havia de dir a Israel, que mai havia extret hidrocarburs, que trobaria el 2009, dins les seves aigües territorials, una de les bosses de gas coneguda. Si no es busca, no es troba.
Igual que un agricultor venten les llavors, aquests recursos es distribueixen de forma aleatòria pel llit marí espanyol. En les ries i platges gallegues, en aigües succintes, hi ha plaers de titani, estany i terres rares. Si ens submergim a profunditats d'entre 800 i 2.000 metres, al banc de Galícia sorgeixen nòduls i crostes (agrupacions) de ferro i manganès al costat de fosforites. En zona mediterrània, en les aigües profundes del mar d'Alborán, hi ha presència de gas natural, ja només 43 quilòmetres de Marbella apareix un volcà de gas que rep el nom de Perejil.
Aquest viatge topogràfic es tanca amb les crostes de ferro i manganès trobades a les muntanyes submarins (dins de la Plataforma Continental Espanyola ) de les illes Canàries. A més hi ha parcel d'exploració d'hidrocarburs a l'est de Fuerteventura i Lanzarote. "Tenen un potencial important, encara que hi ha molta foscor sobre el tema perquè no es comuniquen els resultats de les prospeccions. I és que, en estar aquests jaciments a prop del Sàhara, hi ha tot un possible conflicte latent amb el Marroc", assevera Gonzalo Escribano, expert en energia de la UNED.
Aquesta profusió de recursos demostra que "la mineria submarina, i això és inqüestionable, és el gran repte miner del segle XXI", afirma Víctor Díaz del Río, geòleg de l'Institut Espanyol d'Oceanografia (IEO).
No obstant això, com tot el nou, aquest món genera també dubtes, sobretot mediambientals. "Ens espanta tenir activitat industrial al mar", adverteix Carme Calzadilla, científica marina de la Fundació Oceana.
El paradoxal és que bona part del futur de la mineria subaquàtica espanyola es decideix aquests dies en aigües tan estranyes com les de Papua Nova Guinea. Allà, l'empresa canadenca Nautilus Minerals desenvoluparà, a 1.600 metres de profunditat, la primera mina d'or submarina del món. Si l'explotació (anomenada Solwara 1) és rendible i la tecnologia aplicada eficient, llavors hi haurà creat un model replicable a escala planetària.
Tot i que encara és aviat per dir si serà així, la veritat és que "s'ha obert definitivament una nova frontera, i estem demostrant que la mineria submarina no només és factible, sinó a més comercialment viable", indica un portaveu de Nautilus Minerals. Els seus números parlen d'un cost de producció per Solwara 1 de 264 milions d'euros i unes estimacions (l'explotació començarà en la segona meitat de 2013) de 80.000 tones de coure a l'any i d'entre 150.000 i 200.000 unces d'or. A preus de mercat, aquest volum de coure suposa 545 milions d'euros i l'or representa entre 150 i 200 milions.
Retornant a les nostres costes, cal tenir present que a Espanya existeix petroli. És escàs i difícil d'extreure, cert, però als actuals preus els números sí surten.
Al tancament de 2010, les reserves provades (recuperables) de Repsol, el gran productor nacional, procedents del nostre país eren de 6,7 milions de barrils de cru, el 0,6% de totes les reserves del grup. Per afinar en les xifres, la producció de la petroliera a Espanya va arribar l'any passat els 2513 barrils diaris. No és una gran quantitat, però "vivim temps en què cada barril compte, i si és gas, millor que petroli", valora Mariano Marzo, catedràtic de Recursos Energètics de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.
En total, Repsol compta amb 12 pous de producció, "les reserves, en el pitjor dels casos, no s'esgotarien fins al 2018", indiquen en la petroliera. I són la imatge reflectida d'un interès creixent. Només les inversions en explotació d'hidrocarburs al nostre país han passat dels 37,9 milions de euros de 2.008 als 93.500.000 durant el 2009. La cursa pels fons ha començat.
