Es va començar a ofegar a la feina i aquest episodi es va anar repetint, les olors se li van fer insuportables. Varem anar a molts metges i després de tractaments amb cortisona la cosa es va continuar complicant fins que va aparèixer un problema de tiroides. Va continuar decaient i acabant amb una fatiga extrema.
Sí [va obtenir la incapacitat], malgrat que la sensibilitat química múltiple (SQM) no està reconeguda. La majoria de metges afirma que són problemes psicològics. Eva estava mig morta.
(...) A través d'internet va trobar que el seu mal tenia un nom. Dos anys després un metge li ho va corroborar.
[Com ens varem adaptar a la malaltia?] Canviant radicalment de vida. Varem deixar d'utilitzar suavitzants, sabons, colònia, xampú, pasta de dents..., cap producte que contingui cap producte químic. A casa rentem amb bicarbonat. La roba ha d'estar feta amb tints naturals. També varem haver de canviar els mobles, perquè la majoria desprenen vapors tòxics.
(...) Viu tancada a casa per poder sobreviure. El món exterior és tòxic per a tothom, però pels malats de SQM ho és fins el límit.
(...) Molts la pateixen sense saber-ho, als quals certs olors com el dièsel, la lleixiu o les colònies els produeix mal de cap o mareig. El SQM es coneix des dels cinquanta, i malgrat que hi ha més de cent articles científics que sustenten la seva base fisiològica i que el nombre d'afectats augmenta, l'PMS no la reconeix.
(...) Els interessos econòmics són immensos (...). La gent va caient i es queda a casa seva, es tornen invisibles.
Ima Sanchís, entrevista a David Palma, "a gente va enfermando, se queda en casa y se hace invisible", La Vanguardia 18-03-2010.
